«I va dir el nom de les quatre lletres 1)(1) Nom diví impronunciable, perquè no se sap com es pronuncia, format per les lletres iod, hei, vav, hei. a Moisès i a Aaron a la terra d’Egipte […] el dia desè d’aquest més, prendreu un xai per cada casa, un xai per cada família […] I el guardareu fins al dia catorze d’aquest mes, i el sacrificarà tota la congregació d’Israel a la tarda. Prendran la sang i la posaran sobre els muntants i el dentell de les cases on el menjaran. Menjaran la carn aquella nit, rostida al foc, amb pa àzim i herbes amargues […] I el menjareu de la següent forma: vestits, amb les sabates posades i la vara a la mà, el menjareu apressats. És la Pasqua per Mi, el [nom de les quatre lletres], doncs passaré per la terra d’Egipte aquella nit i mataré a tots els primogènits de la terra d’Egipte, d’home i bèstia. […] I serà la sang per vosaltres com un signe a les cases on estareu; Jo veuré la sang i m’apiadaré de vosaltres, i no hi haurà mort per vosaltres quan Jo danyi la terra d’Egipte» (Xemot-Èxode 12:1-13).

Amb aquestes instruccions comença el relat de la sortida d’Egipte per part dels hebreus, després d’uns quants segles d’esclavatge, i de les famoses deu, que no set, plagues. Cal tenir en compte que estem parlant de l’imperi més gran conegut per la humanitat en aquell moment.

En arribar el dia 14 del mes de Nissan, a mitjanit, el [nom de les quatre lletres] va causar la mort de tot primogènit a la terra d’Egipte, des del fill del faraó fins al primogènit de cada animal del país. Faraó convocà a Moisès i Aaron i els hi demanà que marxessin, ells i tots els hebreus, amb les seves pertinences, ramats, etc.

Moisès liderant la sortida d’Egipte, amb una senyera a les mans. Miniatura medieval d’una hagadà catalana de Pasqua.

Però com els plans divins són els que són, en comptes de guiar-los per la via ràpida a la terra de Canaan, Déu va fer que anessin cap al Mar de les Canyes 2) «Yam suf» en hebreu. En l’original hebreu no es parla en cap moment de «mar roig», sinó «de les canyes». Una mena d’aiguamolls. Una possible raó per l’errada és que es que la traducció de «canyes» a l’anglès «reeds», i en algun moment es confongués per “red”. Per això sempre és millor llegir qualsevol text en idioma original, sempre que es pugui., i que hi acampessin just davant. I va explicar a Moisès el que pensava fer: enduriria el cor del faraó per tal que ordenés perseguir-los, i així Ell manifestaria tota la seva glòria sobre el faraó i l’exèrcit egipci.

I així va ser. Faraó, en ser informat que els hebreus ja havien abandonat el país, i amb la ràbia provocada ad hoc, va convocar l’exèrcit i, amb sis-cents carros de combat –la tecnologia de guerra més mortífera del moment–, es va llançar a la persecució.

Una setmana després d’haver abandonat Egipte, els hebreus, en veure que l’exèrcit egipci s’acostava, van quedar tenallats pel pànic. I també van començar a malparlar de Moisès, acusant-lo d’haver-los traït:

“No hi havia prou tombes a Egipte que ens has portat a morir al desert? Què ens has fet, en treure’ns d’Egipte? No et vam dir, a Egipte, que ens deixessis seguir servint als egipcis, que era millor servir-los que morir al desert?”. Va dir Moisès al poble: “No tingueu por. Quedeu-vos drets i presencieu la salvació del [nom de les quatre lletres], el que farà avui per vosaltres. Doncs m heu vist avui als egipcis, no els tornareu a veure mai més. El [nom de les quatre lletres] lluitarà per vosaltres, però vosaltres haureu de callar (Xemot-Èxode 12:11-13).

I aquí el relat pren un gir espectacular:

I va dir [el nom de les quatre lletres] a Moisès: Per què clames a mi? Parla als fills d’Israel i que es posin en marxa! (Xemot-Èxode 12:114)

Déu mateix, dient a Moisès «a mi no em demanis res, fes que es moguin!», és d’una bellesa increïble. A partir d’aquí, el relat segueix amb els israelites creuant el Mar de les canyes a peu sec, l’exèrcit entrant amb tots els carros i, quan ja no podien escapar, les aigües tornen a lloc i els egipcis moren.

De dalt a la dreta cap a l’esquerra, de dalt a baix: el sacrifici dels primogènits; Moisès liderant als hebreus (sense senyera! Vegeu la semblança amb la primera imatge); exèrcit egipci perseguint als hebreus; Moisès contemplant la destrucció dels egipcis.

Hi ha una cosa que, m’hi jugo un cigró, no sabeu. Quan comencen a separar-se, les aigües? No va ser quan Moisès alçà les mans vers el mar, no.

Dins de l’ample món de l’exegesi i literatura bíblica, existeix un estil propi, el midraix. Està destinat a «omplir» alguns buits o presumptes omissions, en forma de faula, llegenda, paràbola, metàfora o història relacionada amb el passatge que tracta.

Un d’aquests midraixim explica que mentre Moisès clamava i Déu donava l’ordre d’avançar, tot el poble d’Israel estava amatent, sense saber què fer. Al davant hi tenien un aiguamoll que els impedia caminar; al darrere, sis-cents carros de guerra egipcis, la flor i la nata de l’exèrcit més poderós del món.

Un home, de nom Nakhsón, fill d’Aminadav, va decidir no esperar instruccions des de dalt i va tirar pel dret, ficant-se a l’aigua. Llavors, només llavors, les aigües es van obrir del tot, i els hebreus van poder travessar el mar i salvar-se.

D’aquí en podem treure múltiples lectures. Una d’elles, que els miracles no existeixen. Només les nostres accions provoquen el canvi necessari, sempre que les fem en el moment adient.

Una altra cosa que no sabeu, és que, enguany, la Pasqua cau en dissabte 20 d’abril, pel que el 28 d’abril del 2019 farà una setmana de celebrar i recordar, un any més, la sortida d’Egipte i de l’esclavatge.

Aquest, i tota la resta de passatges de la Torà, com deia, tenen múltiples lectures que cal fer amb atenció, cura i precisió, sense deixar-se endur mai per la literalitat. Dues persones llegiran el mateix text de formes diferents, i hi trobaran metàfores i lliçons diferents.

Més interessant que el relat de com s’abandona l’esclavatge a Egipte, és què passa després, quines són les reaccions, i, encara més interessant i important, com es construeix tot a partir d’aquell moment. Què es fa amb la llibertat aconseguida.

Perquè allò realment important no és endevinar el futur, sinó fer-lo realitat. Però això és una història per a ser contada en una altra ocasió.

Notes   [ + ]

1. (1) Nom diví impronunciable, perquè no se sap com es pronuncia, format per les lletres iod, hei, vav, hei.
2. «Yam suf» en hebreu. En l’original hebreu no es parla en cap moment de «mar roig», sinó «de les canyes». Una mena d’aiguamolls. Una possible raó per l’errada és que es que la traducció de «canyes» a l’anglès «reeds», i en algun moment es confongués per “red”. Per això sempre és millor llegir qualsevol text en idioma original, sempre que es pugui.